“L’AMOR I LA MORT EN L’OBRA DE JOAN PLA”
VERMUT LITERARI AL
PINAR DE CASTELLÓ. CASTELLÓ PER LA LLENGUA, IEC.
7 de juny del 2014.
Després
de les magnífiques paraules d’Avel·lí Flors, fill, intentaré fer un breu resum sobre
el tema que m’heu proposat: L’amor i la
mort en la meua obra.
revisant els papers
Tanmateix la mort ja no és un sentiment,
és un estat. Una vegada morts, ja no sentim res, per sort o per desgràcia. Els
sentiments, positius o negatius, els tenim mentre som vius. Però en el nostre
cas, el literari, la mort no s’esdevé naturalment perquè hàgem agafat una
malaltia greu o perquè ja ens hem fet massa grans. Sinó que la mort és
aprofitada literàriament i és un recurs més de l’autor per a la seua fi
argumental. Forma part de la història i és la solució traumàtica davant d’uns
fets que s’esdevenen tràgicament. Com la mort de Romeo i tantes altres morts de
la literatura grega, mestra en questes històries, i de la literatura universal.
Crec que tot açò és ben conegut pel
públic que assisteix tan amablement en aquest vermut literari i no hi insistiré
més. Anem a concentrar-nos, doncs, en l’amor, talment com l’entenem, aquell
amor, tràgic o més romàntic, i en el nostre cas, en l’amor juvenil, que
conjumina l’amor hormonal i l’amor anímic i és, en general, desinteressat,
romántic... I, com no, ho farem a través de la literatura i de l’obra que jo he
escrit i publicat, segons el tema del Vermut
literari d’avui.
l'autor i el presentador
Tots coneixeu, per ser l’obra més
emblemàtica meua, i la primera novel·la que vaig publicar, l’amor que naix
entre Sergi i Maria, els dos adolescents que, vivint l’un enfront de l’altre,
tot i que els separava el barranc, acaben enamorant-se i, en ser de classes
socials molt diferents, hi ha una oposició familiar per part dels pares de
Sergi, de classe més adinerada. Aquesta novel·la, la qual fa recordar a alguns
també la història de Romeo i Julieta, no és més que la posada en escena d’una
relació de dos joves en plena Dictadura franquista i, com ja sabem, d’allà
només podia que nàixer la renúncia a l’amor per part dels dos joves, voluntària
o tràgica, o la superació dels prejudicis socials i de l’oposició paternal, en
aquell temps gaire difícil. Els dos joves, com sabeu, davant la impossibilitat
de l’acceptació familiar, acaben decidint solucionar per ells mateixos tan dramàtica
situació, i tramen la fugida durant l’excursió que fan de final de batxillerat
a Galícia. És una història que crec que tothom dels ací presents deveu conéixer.
La hitòria té els seus moments tràgics, com quan el pare de Maria, borratxo,
intenta violar-la a fi d’ensenyar-li com ha de seduir a Sergi. Quan el pare
d’aquest el tanca a casa per evitar que es veja amb Maria. Aquesta situació és
ben resumida en el capítol 22 de la novel·la en què tots dos, a diferència de
la resta, mantenen una mena de diàleg i manifesten els seus més profunds
sentiments de queixa cap als pares i d’amor cap a ells mateixos. Escolteu.
“Maria va deixar anar unes llàgrimes sobre el
meu pit i li vaig preguntar per què plorava. Diu que pensava en sa mare i en
els seus germans.
“Jo
també vaig pensar en els meus pares i m’envaïa una gran alegria de pensar que
era lluny d’ells i no em manarien allò que havia de fer i allò que no havia de
fer, i que no em prohibirien estimar Maria. I així li ho vaig dir a ella. Maria
va relicar-me que no fos tan cruel, que ells ara ja ho devien saber i patirien
per nosaltres.
“—No
està malament que alguns pares sàpien alguna vegada de cor què és patir pels
fills, patir perquè fugen de casa, que massa sovint ens prenen com a ocells de
capritx i fan de nosatres allò que volen i ens amestren per a allò que desitgen
que fem.
“—Perquè
tu ets ric, Sergi, i els teus pares t’educaven per a això. I hi ha coses que
els rics poden fer i coses que no està gens bé que facen, al revés que els
pobres.
I
llavors és quan Sergi, que ha deixat ja part del seu amor hormonal arrere, el
de principi de la novel·la, li contesta:
“Jo
no sé, Maria, si vull ser pobre o si vull ser ric. Ara solament sé que delere
ser lliure i poder-te estimar…”
En fi, crec que no hi ha millor
paraules per a mostrar el seu amor juvenil tan desinteresat.
Més endavant del capítol, és quan
Maria també li manifesta el seu amor:
“—Sergi!
“—Què?
“—T’estime!
No m’importarà si vivim ací sempre o en algun altre lloc semblant. Jo et pense
estimar sempre, car sempre, de petita, ja t’estimava en secret, i un dia vaig
llençar pedres contra el teu xalet perquè somniava que eres el meu príncep i
necessitava el teu ajut, i tu no vingueres a socórrer-me. Però eren pedres
plenes d’amor, Sergi, ja que no et podia llançar el meu cor dolgut d’amor.”
Crec que no es pot expressar millor,
convertir les pedes en cors plens d’amor.
Naturalment, per les raons que ja
podeu imaginar, un amor com aquell en temps de la Dictadura, no era difícil
sinó gairebé impossible que acabara bé. La pressió social era fortíssima i la
llibertat personal, tan pública com privada, estaven força reprimides. Quina
solució se li podia donar, a aquest amor? Hauria pogut donar-li una solució
positiva, fent que els pares de Sergi accediren a l’amor del fill. Però crec
que hauria estat una solució falsa. Per tant, davant una societat sense
llibertats, la llibertat de l’amor també era impossible. I aquest era el simbolisme
que jo volia donar a la mort de Sergi. L’amor vertader, l’únic que es pot
realitzar completament, tan personalment com socialment, necessita la
llibertat. Sinó, tot i que pugues estimar d’amagat, sempre és un amor coartat. Per
tant, no hi havia cap altra eixida sinó la mort d’un dels dos amants. I quin
triar? Doncs aquell la família del qual s’oposava més fortament al seu amor. I
vaig escollir que fóra el mateix pare el que acabara matant, tot i que
involuntàriament, el fill quan aquest pretenia fugir de casa de nou amb Maria…
Sense seguir un ordre cronològic de
publicació, si ara examinem la segona part, Només
l’amor ens parlarà d’amor, trobem el mateix conflicte generacional, ara
entre Laura, filla d’un comerciant de taronja, i Sergi, en aquest cas el fill
de Sergi i Maria. Hem passat la Dictadura, però molts dels comportaments
socials continuen estan presents, sobretot als pobles. També hi ha una forta
oposició per part del pare de Laura a la relació entre ella i Sergi fill. Però
els temps estan canviant sense que la gent se n’adone. L’oncle de Sergi, Jaume,
és representant sindical. Té una forta discussió amb el pare de Laura i aquest,
enfurit, decideix rescatar la seua filla que ha marxat de casa. Creu que l’avi
de Sergi, el senyor Vicent, li’n pot donar informació i, escopeta en mà, va a
exigir-li-la. Però el senyor Vicent es nega, discuteixen i, involuntàriament,
el pare de Laura mata el senyor Vicent. I davant d’aquesta tragèdia, sembla que
uns i altres obrin els ulls, cosa no sempre habitual, i Laura i Sergi poden
continuar el seu amor.
“—En
què penses, Sergi? —em preguntà.
“Pense
que cal deixar que només la mar ens parle d’amor… Que ara, Laura, cal viure.
“—Viure
és estimar, Sergi?
“Vaig
mirar els astres, tan llunyans. I la mar, que tenia tan a prop. Vaig girar els ulls cap as nostres
cossos, que teníem agafats de la mà. I vaig atraure Laura cap a mi.
“Laura
i jo…”
És un final diferent, malgrat tot,
al de Mor una vida, es trenca un amor.
La llibertat personal, fruit de la llibertat social, ho ha fet possible. És
també, en part, un símbol.
En La vida secreta de Marta, una xica que acaba sent víctima de la
droga, el sudamericà Augusto Luis acaba enamorant-se d’ella i la convenç que ha
de deixar tant de prendre droga com de vendre-la al detall. Però Marta morirà
víctima del món que ha anat creant al seu voltant. Algú, que n’estava
secretament enamorat, víctima de la gelosia, en saber que Marta estima algú
altre, es creu amb poder, després que ella ha deixat la droga, de poder-la
violar en venjaça i com que ella s’hi nega, matar-la…
En L’estranya mort de Berta, és aquesta, Berta, la que amb la seua
mort, a mans d’una companyera, també víctima de la droga, desencadena tota la
història. Ferran n’havia estat enamorat d’ella i, agafat en uns fets
circumstancials, és acusat de la seua mort. No té més remei que fugir, davant
les falses acusacions i, en la seua fugida cap al nord, coneix durant la
verema, Irene, la dels ulls verds, i s’enamoren mútuament. Durant la seua
estança amagats en un poblet abandonat dels Pirineus, és la mateixa Irene la
que descobrirà que Ferran té a les seues mans la prova de la seua innocència: l’arracada.
L’arracada que no era de la pròpia Berta sinó d’algú que també havia estat al
lloc dels fets…
Una
de les novel·les més dures que també he escrit, descarnada en molts moments,
tant pels fets com per les paraules, és Pou
sense fons on the rocks, a Baula. Hi ha el botellot setmanal dels joves i,
arran d’ací, Carles cau a terra quan va darrere la moto de Manel. Aquest, en
compte de socórrer-lo, ple de por i amb la ment obnubilada per l’alcohol,
l’abandona. Aquest fet crearà en ell tal mala consciència, que acabarà
malbaratant la seua relació amb Paola, ja que aquesta, escarmentada per la
conducta de son pare, sense feina i alcoholitzat, no vol repetir tal
experiència en un jove que, acomplexat per l’acne, i amb la mala consciència, beu
sense esme. Manel és condemnat, quan s’aclareixen els fets, a unes setmanes de
servei social i llavors ha de traure a passejar un jove que, en tindre greus
problemes familiars, té un accident greu i queda paraplègic. Però Pau, el
tetraplègic, té una germana, Adela, amb qui Manel acaba simpatitzant i ella s’enamora
d’ell. Però Manel no pot oblidar Paola fins que aquesta li nega el seu amor per
les raons que he dit. Ja en plena carrera universitària, és Manel el qui té un
accident mentre va en la moto d’un amic. És un cotxe el que es llança sobre el
vehicle i Manel mor… Ara és Paola la que en secret continuava estimant-lo la
que davant del nínxol de Manel, a qui ha anat a visitar…
“Somriu i plora,
davant els records que rememora. Somriu perquè entén que Manel, en el fons, era
un bon xic, tenia uns bons sentiments, els seus bons moments de simpatia, però
se sentia avergonyit i acomplexat pels grans d’acne, i allò li feia traure el seu
mal caràcter. I plora perquè Paola no va saber superar la imatge del seu pare,
que va afectar la relació amb Manel…”
“I no entén la raó de
la vida, la seua lògica, si és que en té. Tot i que la vida és un etern
imprevist, un etern recomençar cada dia. Però cal ser com les ones del mar. Que
s’estavellen contra les roques i tornen a començar…”
En Camí sense retorn, a Tabarca, tracte de l’amor entre Alí, un àrab
de tercera generació, i Alba, una valenciana. És una novel·la en contra del
racisme i de la xenofòbia. Però els grups ultres no cessen en la seua
irracionilitat xenofòbica. Quan Alí entra a la universitat, un grup d’aquests
l’apallissen, i ell es refugia en una secta islàmica i al cap d’un any està
preparat per a dur a terme un atemptat terrorista al Metro de València. Alba,
que no l’ha oblidat, el descobreix entrant a la parada, el segueix i evita en
l’últim segon que duga a terme una massacre. Però han de fugir. S’amaguen en
unes cases abandonades dels Pirineus fins que són trobats per un altre grup de
muntanyencs també ultres. L’apalissen i Alí retorna a buscar els expolosius que
havia amagat en una alqueria abandonada. I els fa explotar dalt d’un autobús,
mentre el persegueix la policia.
“La mar estava
bonanceta. Les caderneres s’allunyen del passeig marítim i hi tornen,
capritoxes, voletejant i cantant. Saben que el sol que s’ha desvetlat a
l’orient, dormirà a l’occident…”
“En aquests moments a
Alba li agradaria ser una d’elles. Volaria sobre el mar. Reposaria sobre les
palmeres. Refilaria sense descans en contemplar la resplendor del sol sobre les
aigües blaves, sobre l’arena tèbia…”
“Alba
espera el fill que li va anunciar Alí. Promet, mirant la mar, que li ensenyarà
el que l’home savi ha der fer: conrear allò que contribueix a augmentar la
felicitat pròpia i aliena i suprimir tot el que s’hi oposa.
“Si
més no, ho provarà. El sol d’orient i d’occident en serà testimoni.
“—T’ho
promet, Carles Alí —murmura.”
En La violinista de París, a Bromera, hi ha la lluita anticapitalista,
ja que els pares del jove Bernat han estat desnonats i ell s’integra en un grup
okupa de la ciutat, tot i que no tarda a marxar a París, amb el grup francés Terre Nouvelle, per fer-hi caure,
mitjançant les manifestacions i la revolta, el sistema capitalista. Allà hi
coneixerà Céline, la violinista de la Place du Tertre, i acabaran enamorant-se.
Però la mort d’un company de Bernat a Barcelona el perseguirà fins a París, i
ell i Céline hauran d’abandonar momentàniament la capital, després de la mort
de la mare de la jove, i faran cap a la Bretanya francesa. Hi viuran uns dies
molt feliços, lliurats al seu amor, fins que per fets circumstancials la
policia francesa acusarà Bernat de la violació d’una jove. Descartada aquesta, retornen
a París, on poc després es reprenen noves manifestacions generals, i Bernat és
detingut, deportat a Espanya sota l’acusació de la mort del seu amic… Però,
finalment, amb els detalls que Bernat dóna sobre el jove amb qui s’havia creuat
segons després d’abandonar l’amic, la policia troba l’assassí i Bernat és posat
en llibertat… Bernat invita Céline de vindre al seu poble per a retrobar-s’hi i
perquè conega la família. Estant davant la mar, Bernat conta:
“Aquest matí de setembre, la mar està
plàcida…” “Céline ha daurat la pell blanca que va dur de París. Jo l’acaricie.
Li bese els seus pits, de nou. Demà, tot i la bellesa d’aquesta ciutat, tot i
la vida tranquil·la que s’hi respira, tornarem a Montmartre, a la Place du
Tertre.” “Ella hi farà sonar, un colp hàgem comprat un nou violí, les millors
melodies dels millors compositors. Jo continuaré pintant i dibuixant, que no he
deixat de somiar de ser un pintor famós… Que els somnis també conformen la
realitat.
“I
deixarem que el somni dure tant de temps com siga possible. És l’últim desig
que demane a la mar…”
A El temps no passa per Montmartre, hi ha l’amor entre Natxo i
Antoinette. I hi ha la mort accidental del pare de jove, que finalment no
resulta tan accidental. Com també hi ha l’amor entre Bernat i Maria, en El secret del collar de diamants, a
Tabarca. Un amor que els pares de Maria rebutgen, no perquè Bernat siga fill de
classe baixa, sinó perquè, sent comerciants, vénen de família republicana,
mentre que ells han estat uns addictes al règim franquista. Però un secret,
inconfensable, acabarà interposant-se en cara més entre les dues famílies, tot
i que, pel contrari afermarà l’amor entre Bernat i Maria. I la inesperada mort
de la mare d’aquesta, a causa d’un càncer, canviarà tota la història.
I per acabar i deixant a banda
altres històries d’amor i de mort menors, faré una breu referència a les
últimes novel·les publicades a Baula, Amor
i mort a Venècia, i a Onada Edicions, El
repòs dels amants. En aquesta, que passa en terres del Baix Camp de
Tarragona, entre la Mussara i Vilaplana, hi ha la història d’amor frustrat de
dos joves nobles al segle xv, i un amor de postguerra que acaba amb
l’assassinat, per error, d’un jove a qui la Guàrdia Civil confon amb un maqui…
Finalment acabaré amb la novel·la que quasi dóna títol a
aquesta xarrada vermutària: Amor i mort a
Venècia, on hi ha relació entre Roger i Paola dal Corso, en primer lloc per
raons professionals, ja que ell és un estudiant de Belles Arts i ella una
restauradora ben afamada tot i la seua joventut. Aquesta relació desembocarà en
un principi d’amor, però aviat es veurà truncat pel misteriós i estrany
assassinat de Paola. Roger, sospitós de la seua mort, treballarà no solament
per demostrar la seua innocència sinó per col·laborar amb la policia en la
recerca de proves que conduïsquen a l’assassí o a qui ha mogut els fils de
l’assassinat. I mentrestant, en col·laboració amb la policia i amb Maria, la
germana de Paola dal Corso, que creu en la seua innocència, desentranyaran
després d’uns primers dubtes, l’autèntica cara que hi ha darrere de tot. I
l’amistat que Roger ha anat travant amb Maria, potser desemboque en un nou
amor…
“Efectivament,
molts somnis que havia tingut quedaven penjats de moment. D’altres, que ni
havia imaginat, havien acudit prests a realitzar-se, perquè mai no estem sols i
estem subjectes a les nostres circumstàncies. I l’amistat que havia trobat en
Maria era un somni inesperat, fill d’una tragèdia, que potser germinaria en un
esclat d’amor davant de la nostra mar Mediterrània, que la mar té la virtut de
calmar les penes i veure més enllà de l’horitzó.
“Paola
havia pagat ben car el nostre amor per la maldat i l’egoisme d’altres persones.
Que
c’est triste Venise
Au
temps des amours morts.
Que
c’est triste Venise
Quand
on ne s’aime plus…
Joan Pla
