diumenge, 8 de juny del 2014

CONFERÈNCIA


“L’AMOR I LA MORT EN L’OBRA DE JOAN PLA”

VERMUT LITERARI AL PINAR DE CASTELLÓ. CASTELLÓ PER LA LLENGUA, IEC.

7 de juny del 2014.


Després de les magnífiques paraules d’Avel·lí Flors, fill, intentaré fer un breu resum sobre el tema que m’heu proposat: L’amor i la mort en la meua obra.
revisant els papers
 
            I la veritat és que el tema s’ho trau, ja que estem parlant de dos aspectes de la vida transcendentals. El primer, un sentiment que les persones experimentem al llarg de la nostra vida, tret de casos patològics. Un sentiment que, quan arriba, anhelem viure llargament, i que es tradueix tant en la necessitat d’estimar com en la de ser estimats. Deixe de banda l’amor paternofilial, consanguini, que mereix una anàlisi diferent, i em centraré en l’amor entre persones no consanguínies, com crec que és el cas d’avui. Aquest sentiment és una barreja psicohormonal. Potser comença per aquesta segona, entre diferents sexes, a través de l’atracció física, siga per la bellesa, per la personalitat, etc., i no seré jo qui entre a valorar quina és la primera ni quina influència tenen cada una. Deixem-ho que les dues són necessàries. Quan dic diferents sexes no em referisc només al fet de l’aparença merament anatòmica, home/dona, sinó també l’assumpció psíquica, d’identitat personal, que cada u escull, tampoc no diré si lliurement o per les mateixes raons psicohormonals. Sabem que amb aparença física d’home hom es pot sentir dona o al revés. La necessitat d’estimar s’esdevé perquè som sociables, necessitem l’autoestima i l’estima dels altres, solem rebutjar la solitud, en termes generals, tot i que volem tenir-ne els nostres moments, però en general desitgem compartir la vida, que és també compartir la nostra visió del món, amb altres persones. Volem ser acceptats entre el conjunt de la societat que ens envolta tal com som. Però la nostra educació al si d’una família, el nostre instint natural a la reproducció, ens porta a dur a terme tal propòsit, i és quan busquem algú complementari que, si més no en el món occidental, ho fem a través de l’enamorament. Aquest naix de la contemplació del cos de l’altre, de la seua bellesa, o potser de la seua personalitat, com he dit adés. Però, si l’enamorament és sincer, tot seguit, naixen altres sentiments, intimitats personals, compenetració en els bons moments i els dolents. És una manera de refermar la pròpia existència. Necessitem algú que ens accepte, comprenga i ajude en aquest món tan complex, vaja…
            Tanmateix la mort ja no és un sentiment, és un estat. Una vegada morts, ja no sentim res, per sort o per desgràcia. Els sentiments, positius o negatius, els tenim mentre som vius. Però en el nostre cas, el literari, la mort no s’esdevé naturalment perquè hàgem agafat una malaltia greu o perquè ja ens hem fet massa grans. Sinó que la mort és aprofitada literàriament i és un recurs més de l’autor per a la seua fi argumental. Forma part de la història i és la solució traumàtica davant d’uns fets que s’esdevenen tràgicament. Com la mort de Romeo i tantes altres morts de la literatura grega, mestra en questes històries, i de la literatura universal.
            Crec que tot açò és ben conegut pel públic que assisteix tan amablement en aquest vermut literari i no hi insistiré més. Anem a concentrar-nos, doncs, en l’amor, talment com l’entenem, aquell amor, tràgic o més romàntic, i en el nostre cas, en l’amor juvenil, que conjumina l’amor hormonal i l’amor anímic i és, en general, desinteressat, romántic... I, com no, ho farem a través de la literatura i de l’obra que jo he escrit i publicat, segons el tema del Vermut literari d’avui.

                                          l'autor i el presentador

            Tots coneixeu, per ser l’obra més emblemàtica meua, i la primera novel·la que vaig publicar, l’amor que naix entre Sergi i Maria, els dos adolescents que, vivint l’un enfront de l’altre, tot i que els separava el barranc, acaben enamorant-se i, en ser de classes socials molt diferents, hi ha una oposició familiar per part dels pares de Sergi, de classe més adinerada. Aquesta novel·la, la qual fa recordar a alguns també la història de Romeo i Julieta, no és més que la posada en escena d’una relació de dos joves en plena Dictadura franquista i, com ja sabem, d’allà només podia que nàixer la renúncia a l’amor per part dels dos joves, voluntària o tràgica, o la superació dels prejudicis socials i de l’oposició paternal, en aquell temps gaire difícil. Els dos joves, com sabeu, davant la impossibilitat de l’acceptació familiar, acaben decidint solucionar per ells mateixos tan dramàtica situació, i tramen la fugida durant l’excursió que fan de final de batxillerat a Galícia. És una història que crec que tothom dels ací presents deveu conéixer. La hitòria té els seus moments tràgics, com quan el pare de Maria, borratxo, intenta violar-la a fi d’ensenyar-li com ha de seduir a Sergi. Quan el pare d’aquest el tanca a casa per evitar que es veja amb Maria. Aquesta situació és ben resumida en el capítol 22 de la novel·la en què tots dos, a diferència de la resta, mantenen una mena de diàleg i manifesten els seus més profunds sentiments de queixa cap als pares i d’amor cap a ells mateixos. Escolteu.

Maria va deixar anar unes llàgrimes sobre el meu pit i li vaig preguntar per què plorava. Diu que pensava en sa mare i en els seus germans.
            “Jo també vaig pensar en els meus pares i m’envaïa una gran alegria de pensar que era lluny d’ells i no em manarien allò que havia de fer i allò que no havia de fer, i que no em prohibirien estimar Maria. I així li ho vaig dir a ella. Maria va relicar-me que no fos tan cruel, que ells ara ja ho devien saber i patirien per nosaltres.
            “—No està malament que alguns pares sàpien alguna vegada de cor què és patir pels fills, patir perquè fugen de casa, que massa sovint ens prenen com a ocells de capritx i fan de nosatres allò que volen i ens amestren per a allò que desitgen que fem.
            “—Perquè tu ets ric, Sergi, i els teus pares t’educaven per a això. I hi ha coses que els rics poden fer i coses que no està gens bé que facen, al revés que els pobres.
            I llavors és quan Sergi, que ha deixat ja part del seu amor hormonal arrere, el de principi de la novel·la, li contesta:
            “Jo no sé, Maria, si vull ser pobre o si vull ser ric. Ara solament sé que delere ser lliure i poder-te estimar…

            En fi, crec que no hi ha millor paraules per a mostrar el seu amor juvenil tan desinteresat.
            Més endavant del capítol, és quan Maria també li manifesta el seu amor:

            “—Sergi!
            “—Què?
            “—T’estime! No m’importarà si vivim ací sempre o en algun altre lloc semblant. Jo et pense estimar sempre, car sempre, de petita, ja t’estimava en secret, i un dia vaig llençar pedres contra el teu xalet perquè somniava que eres el meu príncep i necessitava el teu ajut, i tu no vingueres a socórrer-me. Però eren pedres plenes d’amor, Sergi, ja que no et podia llançar el meu cor dolgut d’amor.

            Crec que no es pot expressar millor, convertir les pedes en cors plens d’amor.

                                               Públic assistent

            Naturalment, per les raons que ja podeu imaginar, un amor com aquell en temps de la Dictadura, no era difícil sinó gairebé impossible que acabara bé. La pressió social era fortíssima i la llibertat personal, tan pública com privada, estaven força reprimides. Quina solució se li podia donar, a aquest amor? Hauria pogut donar-li una solució positiva, fent que els pares de Sergi accediren a l’amor del fill. Però crec que hauria estat una solució falsa. Per tant, davant una societat sense llibertats, la llibertat de l’amor també era impossible. I aquest era el simbolisme que jo volia donar a la mort de Sergi. L’amor vertader, l’únic que es pot realitzar completament, tan personalment com socialment, necessita la llibertat. Sinó, tot i que pugues estimar d’amagat, sempre és un amor coartat. Per tant, no hi havia cap altra eixida sinó la mort d’un dels dos amants. I quin triar? Doncs aquell la família del qual s’oposava més fortament al seu amor. I vaig escollir que fóra el mateix pare el que acabara matant, tot i que involuntàriament, el fill quan aquest pretenia fugir de casa de nou amb Maria…

            Sense seguir un ordre cronològic de publicació, si ara examinem la segona part, Només l’amor ens parlarà d’amor, trobem el mateix conflicte generacional, ara entre Laura, filla d’un comerciant de taronja, i Sergi, en aquest cas el fill de Sergi i Maria. Hem passat la Dictadura, però molts dels comportaments socials continuen estan presents, sobretot als pobles. També hi ha una forta oposició per part del pare de Laura a la relació entre ella i Sergi fill. Però els temps estan canviant sense que la gent se n’adone. L’oncle de Sergi, Jaume, és representant sindical. Té una forta discussió amb el pare de Laura i aquest, enfurit, decideix rescatar la seua filla que ha marxat de casa. Creu que l’avi de Sergi, el senyor Vicent, li’n pot donar informació i, escopeta en mà, va a exigir-li-la. Però el senyor Vicent es nega, discuteixen i, involuntàriament, el pare de Laura mata el senyor Vicent. I davant d’aquesta tragèdia, sembla que uns i altres obrin els ulls, cosa no sempre habitual, i Laura i Sergi poden continuar el seu amor.

            —En què penses, Sergi? —em preguntà.
            “Pense que cal deixar que només la mar ens parle d’amor… Que ara, Laura, cal viure.
            “—Viure és estimar, Sergi?
            “Vaig mirar els astres, tan llunyans. I la mar, que tenia tan  a prop. Vaig girar els ulls cap as nostres cossos, que teníem agafats de la mà. I vaig atraure Laura cap a mi.
            “Laura i jo…”

            És un final diferent, malgrat tot, al de Mor una vida, es trenca un amor. La llibertat personal, fruit de la llibertat social, ho ha fet possible. És també, en part, un símbol.

            En La vida secreta de Marta, una xica que acaba sent víctima de la droga, el sudamericà Augusto Luis acaba enamorant-se d’ella i la convenç que ha de deixar tant de prendre droga com de vendre-la al detall. Però Marta morirà víctima del món que ha anat creant al seu voltant. Algú, que n’estava secretament enamorat, víctima de la gelosia, en saber que Marta estima algú altre, es creu amb poder, després que ella ha deixat la droga, de poder-la violar en venjaça i com que ella s’hi nega, matar-la… 

            En L’estranya mort de Berta, és aquesta, Berta, la que amb la seua mort, a mans d’una companyera, també víctima de la droga, desencadena tota la història. Ferran n’havia estat enamorat d’ella i, agafat en uns fets circumstancials, és acusat de la seua mort. No té més remei que fugir, davant les falses acusacions i, en la seua fugida cap al nord, coneix durant la verema, Irene, la dels ulls verds, i s’enamoren mútuament. Durant la seua estança amagats en un poblet abandonat dels Pirineus, és la mateixa Irene la que descobrirà que Ferran té a les seues mans la prova de la seua innocència: l’arracada. L’arracada que no era de la pròpia Berta sinó d’algú que també havia estat al lloc dels fets…

            Una de les novel·les més dures que també he escrit, descarnada en molts moments, tant pels fets com per les paraules, és Pou sense fons on the rocks, a Baula. Hi ha el botellot setmanal dels joves i, arran d’ací, Carles cau a terra quan va darrere la moto de Manel. Aquest, en compte de socórrer-lo, ple de por i amb la ment obnubilada per l’alcohol, l’abandona. Aquest fet crearà en ell tal mala consciència, que acabarà malbaratant la seua relació amb Paola, ja que aquesta, escarmentada per la conducta de son pare, sense feina i alcoholitzat, no vol repetir tal experiència en un jove que, acomplexat per l’acne, i amb la mala consciència, beu sense esme. Manel és condemnat, quan s’aclareixen els fets, a unes setmanes de servei social i llavors ha de traure a passejar un jove que, en tindre greus problemes familiars, té un accident greu i queda paraplègic. Però Pau, el tetraplègic, té una germana, Adela, amb qui Manel acaba simpatitzant i ella s’enamora d’ell. Però Manel no pot oblidar Paola fins que aquesta li nega el seu amor per les raons que he dit. Ja en plena carrera universitària, és Manel el qui té un accident mentre va en la moto d’un amic. És un cotxe el que es llança sobre el vehicle i Manel mor… Ara és Paola la que en secret continuava estimant-lo la que davant del nínxol de Manel, a qui ha anat a visitar…
Somriu i plora, davant els records que rememora. Somriu perquè entén que Manel, en el fons, era un bon xic, tenia uns bons sentiments, els seus bons moments de simpatia, però se sentia avergonyit i acomplexat pels grans d’acne, i allò li feia traure el seu mal caràcter. I plora perquè Paola no va saber superar la imatge del seu pare, que va afectar la relació amb Manel…”
“I no entén la raó de la vida, la seua lògica, si és que en té. Tot i que la vida és un etern imprevist, un etern recomençar cada dia. Però cal ser com les ones del mar. Que s’estavellen contra les roques i tornen a començar…”

            En Camí sense retorn, a Tabarca, tracte de l’amor entre Alí, un àrab de tercera generació, i Alba, una valenciana. És una novel·la en contra del racisme i de la xenofòbia. Però els grups ultres no cessen en la seua irracionilitat xenofòbica. Quan Alí entra a la universitat, un grup d’aquests l’apallissen, i ell es refugia en una secta islàmica i al cap d’un any està preparat per a dur a terme un atemptat terrorista al Metro de València. Alba, que no l’ha oblidat, el descobreix entrant a la parada, el segueix i evita en l’últim segon que duga a terme una massacre. Però han de fugir. S’amaguen en unes cases abandonades dels Pirineus fins que són trobats per un altre grup de muntanyencs també ultres. L’apalissen i Alí retorna a buscar els expolosius que havia amagat en una alqueria abandonada. I els fa explotar dalt d’un autobús, mentre el persegueix la policia.

La mar estava bonanceta. Les caderneres s’allunyen del passeig marítim i hi tornen, capritoxes, voletejant i cantant. Saben que el sol que s’ha desvetlat a l’orient, dormirà a l’occident…”
“En aquests moments a Alba li agradaria ser una d’elles. Volaria sobre el mar. Reposaria sobre les palmeres. Refilaria sense descans en contemplar la resplendor del sol sobre les aigües blaves, sobre l’arena tèbia…”
            “Alba espera el fill que li va anunciar Alí. Promet, mirant la mar, que li ensenyarà el que l’home savi ha der fer: conrear allò que contribueix a augmentar la felicitat pròpia i aliena i suprimir tot el que s’hi oposa.
            “Si més no, ho provarà. El sol d’orient i d’occident en serà testimoni.
            “—T’ho promet, Carles Alí —murmura.”

            En La violinista de París, a Bromera, hi ha la lluita anticapitalista, ja que els pares del jove Bernat han estat desnonats i ell s’integra en un grup okupa de la ciutat, tot i que no tarda a marxar a París, amb el grup francés Terre Nouvelle, per fer-hi caure, mitjançant les manifestacions i la revolta, el sistema capitalista. Allà hi coneixerà Céline, la violinista de la Place du Tertre, i acabaran enamorant-se. Però la mort d’un company de Bernat a Barcelona el perseguirà fins a París, i ell i Céline hauran d’abandonar momentàniament la capital, després de la mort de la mare de la jove, i faran cap a la Bretanya francesa. Hi viuran uns dies molt feliços, lliurats al seu amor, fins que per fets circumstancials la policia francesa acusarà Bernat de la violació d’una jove. Descartada aquesta, retornen a París, on poc després es reprenen noves manifestacions generals, i Bernat és detingut, deportat a Espanya sota l’acusació de la mort del seu amic… Però, finalment, amb els detalls que Bernat dóna sobre el jove amb qui s’havia creuat segons després d’abandonar l’amic, la policia troba l’assassí i Bernat és posat en llibertat… Bernat invita Céline de vindre al seu poble per a retrobar-s’hi i perquè conega la família. Estant davant la mar, Bernat conta:

            Aquest matí de setembre, la mar està plàcida…” “Céline ha daurat la pell blanca que va dur de París. Jo l’acaricie. Li bese els seus pits, de nou. Demà, tot i la bellesa d’aquesta ciutat, tot i la vida tranquil·la que s’hi respira, tornarem a Montmartre, a la Place du Tertre.” “Ella hi farà sonar, un colp hàgem comprat un nou violí, les millors melodies dels millors compositors. Jo continuaré pintant i dibuixant, que no he deixat de somiar de ser un pintor famós… Que els somnis també conformen la realitat.
            “I deixarem que el somni dure tant de temps com siga possible. És l’últim desig que demane a la mar…”

            A El temps no passa per Montmartre, hi ha l’amor entre Natxo i Antoinette. I hi ha la mort accidental del pare de jove, que finalment no resulta tan accidental. Com també hi ha l’amor entre Bernat i Maria, en El secret del collar de diamants, a Tabarca. Un amor que els pares de Maria rebutgen, no perquè Bernat siga fill de classe baixa, sinó perquè, sent comerciants, vénen de família republicana, mentre que ells han estat uns addictes al règim franquista. Però un secret, inconfensable, acabarà interposant-se en cara més entre les dues famílies, tot i que, pel contrari afermarà l’amor entre Bernat i Maria. I la inesperada mort de la mare d’aquesta, a causa d’un càncer, canviarà tota la història.

            I per acabar i deixant a banda altres històries d’amor i de mort menors, faré una breu referència a les últimes novel·les publicades a Baula, Amor i mort a Venècia, i a Onada Edicions, El repòs dels amants. En aquesta, que passa en terres del Baix Camp de Tarragona, entre la Mussara i Vilaplana, hi ha la història d’amor frustrat de dos joves nobles al segle xv, i un amor de postguerra que acaba amb l’assassinat, per error, d’un jove a qui la Guàrdia Civil confon amb un maqui…
Finalment acabaré amb la novel·la que quasi dóna títol a aquesta xarrada vermutària: Amor i mort a Venècia, on hi ha relació entre Roger i Paola dal Corso, en primer lloc per raons professionals, ja que ell és un estudiant de Belles Arts i ella una restauradora ben afamada tot i la seua joventut. Aquesta relació desembocarà en un principi d’amor, però aviat es veurà truncat pel misteriós i estrany assassinat de Paola. Roger, sospitós de la seua mort, treballarà no solament per demostrar la seua innocència sinó per col·laborar amb la policia en la recerca de proves que conduïsquen a l’assassí o a qui ha mogut els fils de l’assassinat. I mentrestant, en col·laboració amb la policia i amb Maria, la germana de Paola dal Corso, que creu en la seua innocència, desentranyaran després d’uns primers dubtes, l’autèntica cara que hi ha darrere de tot. I l’amistat que Roger ha anat travant amb Maria, potser desemboque en un nou amor…

            Efectivament, molts somnis que havia tingut quedaven penjats de moment. D’altres, que ni havia imaginat, havien acudit prests a realitzar-se, perquè mai no estem sols i estem subjectes a les nostres circumstàncies. I l’amistat que havia trobat en Maria era un somni inesperat, fill d’una tragèdia, que potser germinaria en un esclat d’amor davant de la nostra mar Mediterrània, que la mar té la virtut de calmar les penes i veure més enllà de l’horitzó.
            “Paola havia pagat ben car el nostre amor per la maldat i l’egoisme d’altres persones.

                       Que c’est triste Venise
                       Au temps des amours morts.
                       Que c’est triste Venise
                       Quand on ne s’aime plus…


                                                                                                                           Joan Pla